Avui seré breu. Però contundent. Que hagin abaixat el to darrerament no vol dir que no ens vulguin mal i veure'ns ben aixafadets, com esclaus. Ho demostra el que ha passat amb Joan Tardà, a qui li han descontextualitzat unes paraules (Mort al Borbó) i ara el volen penjar del pal major.
És curiós que siguin els mateixos els que sempre demanen als altres que es disculpin i no es disculpen mai.
El diputat d'ERC, Joan Tardà no ha fet res de dolent i, per tant, NO S'HA DE DISCULPAR DE RES.
Només si no es disculpa de res començaran a tenir-nos respecte. Si es disculpa, l'haurem espifiat un cop més.

Mort al Borbó!

Arriba el video d'un altre món! Les imatges es van enregistrar el 3 d'octubre, en el concert on vam guanyar el premi d'Okalia.
Càmera i edició: Laura Sisteró.

 

El Club d’Escacs Martorell fa 30 anys que funciona com a tal, però molts dels seus jugadors van arribar de clubs martorellencs d’altres èpoques. De fet, al municipi hi ha antecedents de clubs d’escacs des de 1932.
L’Escacs Martorell és una entitat esportiva molt activa pel que fa a la organització d’activitats. Al llarg de la temporada s’encarrega d’organitzar una desena d’esdeveniments esportius. Comencen per l’Open d’Escacs Comarcal, un dels més prestigiosos del nostre país i que fa 25 anys que el celebren. Amb una participació mitjana de 160 jugadors i uns premis importants, aquest open es fa entre els mesos de setembre i desembre.
També organitzen el Torneig de Partides Ràpides, el Torneig de Nadal Joan Corcoy, en memòria del seu primer president o el Torneig Gegant, cada 1 de maig, amb 10 equips de nou jugadors cadascun. Localment, celebren al març el Torneig Local Joan Carles Rodríguez, per a socis, i la Diada Social, un altre torneig també destinat als socis que acaba a finals de la primavera amb un sopar de final de temporada.
A banda, els 50 jugadors federats formen cinc equips que disputen el Campionat de Catalunya per equips, entre els mesos de gener i març. Es tracta d’un equip que juga a Preferent Territorial, un a Primera Territorial i tres que ho fan a Tercera Territorial, dos d’aquests en la categoría infantil.
L’encarregat de les relacions externes d’aquest club, Jordi Bascuñana, assegura que dins de l’entitat “l’ambient és sempre molt bo” i que els equips “fan tots pinya”. “Una de les nostres intencions és que els jugadors i socis que vinguin a jugar es trobin de gust al Club”, afirma Bascuñana.
Pel que fa als objectius, Bascuñana explica que fa poc n’han complert un: “Fins fa dues temporades no teníem local propi i depeníem dels horaris dels conserges del Pavelló Municipal. Ara l’Ajuntament ens ha cedit un local i hi podem anar quan volem”. A més, la junta directiva del Club d’Escacs Martorell vol “mantenir la línia de socis, potenciar l’apartat infantil i tenir pedrera”. “Per això, els divendres i dissabtes fem classes a tots els nens i nenes que vulguin venir a aprendre a jugar escacs”. “Un altre dels objectius és mantenir els equips de primera i segona i mirar de fer pujar de categoria un dels tres equips de tercera”, afegeix Bascuñana.
Dades del club:

Any de fundació: 1978
Antecedents d’escacs al municipi: 1932
Nombre de socis: 110
Nombre d’equips: 5
Jugadors federats: 50
Adreça: Darrera del Pavelló Municipal de Martorell
Telèfon de contacte: 620 763 682 (Jordi Bascuñana)
Adreça electrònica: clubescacsmartorell@hotmail.com

Des que a la feina ens hem canviat d'Esplugues de Llobregat a Diagonal Mar que he d'agafar el tren cada dia. En cotxe seria una bogeria, tant per les cues com pel que em costaria aparcar gratuïtament (o pagant zones blaves o una plaça d'aparcament). D'això ja en fa tres setmanes. I en aquest temps hi ha hagut ni més ni menys que set dies amb retards a la RENFE. Set dies! I molts d'aquests han estat a l'anada i a la tornada. Set dies de vint-i-un és una proporció molt gran d'avaries. Que si el fred ha perjudicat la infrastructura (i a Noruega què fan, doncs?), que si a Arc de Triomf no-sé-què... No hi ha excusa que valgui.
Fa un any i mig els ciutadans de Catalunya es van aixecar contra el mal funcionament de RENFE. I tots sabem que el rerefons era la poca inversió que l'estat espanyol destina a Catalunya. I representa que es va fer una inversió, però seguim igual.
Això fa palès que a Madrid (t) els importa un rave que nosaltres ens queixem perquè no veiem repercutits els diners que paguem en impostos i que van cap allà. De fet, ens dónen la raó com als bojos i després fan el que volen. El mateix passa amb el retallat Estatut (que, a més, és altament possile que el mal anomenat Tribunal Constitucional li passi encara més el ribot). I amb el finançament... mare meva, quina presa de pèl. I això que aquí tenim un president de la Generalitat que és dels seus, que si no... Perquè, algú confia que el nostre gris i gairebé inexistent president foti un cop de puny a la taula per solucionar el finançament, fer complir l'Estatut i arreglar la RENFE abans de traspassar-la?

La segona entrega sempre diuen que és la més fosca. Doncs bé, arriba Pell de lluna, un tema essencialment fosc, però que en versió semiacústica va guanyar en edulcorants. Malgrat tot, segueix sent una peça que jo considero desgarradora. Com l'altre, està enregistrat el 10 de setmebre de 2008 per l'equip del programa SES Acústic de TV10.
    

Encara que sembli que no n’hi hagi, al nostre país existeixen entitats esportives on la seva principal activitat no és competir, ja sigui en grups o de forma individual, sinó difondre i incentivar la cultura de l’esport. Aquest és el cas del Club Ciclista Esparreguera, nascut ara fa 52 anys i amb mig centenar de socis, malgrat que en algunes activitats que organitza és capaç de mobilitzar fins a mig miler de persones.
Aquest club esportiu que va néixer als anys 50 del segle passat va dedicar les seves primeres tres dècades d’existència al ciclisme de carretera, però amb el boom de les mountain bike –les bicletes de muntanya- l’entitat es va diversificar al llarg dels anys 90 en dues seccions: la de carretera i la de muntanya.
El president del Club Ciclista Esparreguera, Antoni Font, assegura que “muntar un equip de competició de bicicletes de muntanya no és difícil” però que, en canvi, “és molt més complicat fer-ho amb un de ciclisme de carretera, ja que per començar es necessiten 900 euros per a la llicència de competició”. Font afirma que el pressupost per un equip de carretera pot arribar de seguida als 12.000 euros perquè a la llicència “s’hi ha d’afegir la roba, els desplaçaments i el material de recanvi, entre d’altres coses”.
El club va veure en els seus inicis com naixien alguns esportistes esparreguerins, tot i que mai no ha format cap equip de competició. “De fet, actualment hi ha quatre nois del CC Esparreguera que es dediquen a competir a títol personal” explica Antoni Font.
Aquesta entitat és la responsable d’organitzar diversos actes esportius del seu municipi durant tot l’any. Així, s’encarreguen de la Nocturna d’Esparreguera, un pedalada popular en bicicleta de muntanya on tothom qui vulgui s’hi pot apuntar. “S’acostuma a fer cap al juny o al juliol i hi participen entre 400 i 500 persones de mitjana”, diu el president del Club Ciclista Esparreguera.
El CC Esparreguera també organitza les edicions de la Crono Escalada  Vila d’Esparreguera, una cursa de bicicletes on hi participen unes 200 persones de mitjana.
Una altra de les activitats que organitza aquest club és el Dia de la Mobilitat Sostenible al municipi que es celebra de fa uns anys a tota Catalunya al setembre.
A banda, com tots els clubs ciclistes, l’entitat esparreguerina fa trobades cada cap de setmana i es surt a pedalar.

Dades de l'entitat

Any de fundació: 1956
Nombre de socis: 50-60
Telèfon: 637 41 15 57
Correu electrònic: cce@clubciclistaesparreguera.es

Tinc el plaer d'anunciar-vos que amb els Artmònix hem signat contracte discogràfic. Ho hem fet amb Akord's, que també s'encarregarà a partir d'ara de portar el nostre management de forma exclusiva. Tot plegat, vol dir que al 2009 treiem disc (calculem que cap al març, però no sabem si principi o final) i que farem una gira. El primer concert, quan ancara no hi haurà disc i, per tant, serà de presentació, serà a El Vermell de Manresa, el 30 de gener. Just quan calculem que haurem acabat de passar per l'estudi i el disc estarà en fase de mescles.
Finalment serà un disc amb vuit temes i no pas amb 11 o 12 com teníem pensat al principi. Preferim concentrar el millor i deixar-ne també algunes per si l'esperiència resulta i en treiem un altre! (que pretenciós que sona, no?)
En resum, que estem que no hi cabem en nosaltres, tots ben estarrufadets, de satisfets, ja que el millor ha estat que ens han vingut a buscar abans que nosaltres haguem tingut temps d'anar a veure'ls. I això mola.
No em vull deixar ningú, però als agraïments del disc hi serà la meva Laia, ja que sense ella no hagués muntat un altre grup, els meus pares (un clàssic, però és així), el Roger Trillas dels Baratos, l'Eloi López, el nostre amic, company, bateria nostre quan ha calgut i enginyer de so, l'Albert Badia (sense el qual no seríem aquí), l'Àlex Rovira, en Jaume Lara, la Mati Seoane, la Laura Sisteró, la Noni, en Xavi Carafí, en Ricard Picanyol i .... buf, a molts altres. Sense vosaltres no seríem el que de moment som!
Keep on rocking, babe!

L’associació Dona i Progrés va néixer a Olesa de Montserrat un 8 d’octubre de 1992, ara farà setze anys. Quan van presentar l’associació al cap de dos mesos de formar-se, ja tenia 325 sòcies. Parlem d’una entitat que vetlla per aconseguir la plena igualtat entre la dona i l’home en tots els àmbits: social, laboral, polític, familiar, etc. La seva presidenta, Rosina López, remarca que “de cap manera és una entitat feminista, si per feminista s’entén que ser un home és tenir un problema”. López assegura que “la fita principal de Dona i Progrés “és aconseguir una societat més justa, on precisament els homes tenen un paper molt important en un canvi així”.

A banda d’aquest objectiu que persegueixen des dels seus inicis, ja des d’un bon començament l’associació va procurar de donar serveis de suport de tota mena a les dones olesanes, segons explica López: “En aquell moment teníem la necessitat de trobar eines per incorporar les dones en tots els àmbits de la vida, ja que procedíem d’una època en què el paper de la dona era estar a casa tenint cura dels fills i no s’havia creat un espai. Així que, de seguida vam crear serveis –que avui encara mantenen- de suport i assessorament jurídic, psicològic o, per exemple, cursos de formació. Llavors, tot era molt més complicat, però ara tenim un marc legal diferent, molt més favorable”. En aquest sentit, Rosina López, ressalta que “ens vam avançar a les necessitats de la dona”.
Actualment, Dona i Progrés segueix duent a terme tots aquests serveis, inclòs el treball amb dones víctimes de la violència de gènere o dones immigrants, a més participar activament en la vida local, com el circuit local contra la violència de gènere o mitjançant col·laboracions amb altres entitats, com Acnur o l’Associació de Familiars d’Alzhèimer.
Aquesta entitat olesana organitza també tallers, sobretot centrats en la salut i el creixement personal. En aquesta línia, la presidenta de Dona i Progrés creu que “el fet de participar en un taller, encara que sigui de puntes de coixí, pot ajudar a treure moltes depressions en dones”, ja que “d’aquesta manera es relacionen amb altra gent i surten del seu ambient”.

Dades de l'entitat

Any de fundació:  1992

Sòcies: 970

Adreça electrònica: doniprog@terra.es

Telèfon de contacte: 93 778 59 38

Fax: 93 778 89 39

Adreça: C/Mallorca, 6, 08640, Olesa de Montserrat

Aquesta és la primera entrega de la trilogia de videos que ens han enregistrat darrerament. Es tracta de la Nit de Sant Llorenç que vam tocar en unconcert semiacústic pel programa SES Acústic de TV10.
 

CN Martorell: treballant pels propers 75 anys

Són 78 anys els que porta a l’esquena el CN Martorell. Inaugurat el 1930, aquest club ha tingut, com qualsevol associació amb llarga trajectòria, alts i baixos. I sembla que després de la celebració dels 75 anys ara torna a tocar el cel amb els dits. Els seus moments de màxima expressió van arribar durant els anys 70 i 80. Després d’una crisi en què va estar a punt de desaparèixer, un acord amb l’Ajuntament de Martorell va permetre un nou impuls en aquesta entitat que actualment es troba en fase de plena expansió.
Un exemple n’és el seu equip de waterpolo: actualment juga a la tercera categoria del Campionat Nacional de Catalunya i té serioses aspiracions de pujar la temporada que ve a la segona categoria. I no només això, sinó que el club té dos nedadors que competeixen als campionats d’Espanya i, a més, ha tingut un esportista que actualment s’està preparant per a les olimpíades de Pequín. Es tracta d’Eloi Saumell, que actualment entrena al Club Natació Sabadell, un club amb el què el CN Martorell hi manté bones col·laboracions. Segons explica el coordinador del club, Ernest Fora, “com a club petit el CN Martorell és la fàbrica dels clubs grans”.
Fora explica que l’objectiu principal d’aquesta entitat és “créixer pel que fa al nombre de socis i també en activitats esportives”. “Als municipis dels voltants hi ha piscines, però Martorell és l’únic que té club de natació i per això volem captar molts nens i nenes tant de la nostra localitat com dels voltants”, explica Fora. Malgrat tot, Ernest Fora assegura que créixer en nombre de socis no és fàcil, ja que “els esports de sofà com les consoles de videojocs” els fan molt de mal.
Un altre dels objectius, segons el coordinador d’aquesta entitat, és aconseguir que els tècnics hagin estat primer esportistes del club perquè d’aquesta manera “es l’entitat es fa més familiar i acollidora”.
A més de l’absolut de  waterpolo i dels dos nedadors que són als campionats de Catalunya, el CN Martorell té set equips més de waterpolo –incloent-hi el dels màsters- i una vintena de nois i noies que participen als Campionats de Catalunya de Natació.
A banda, el club no es queda només amb la competició. Té també la secció de cursos de natació i de perfeccionament de la natació. I cada Setmana Santa el CN Martorell organitza colònies esportives.

Dades tècniques

Nom del club: Club Natació Martorell
Any de fundació: 1930
Telèfon: 93 775 01 53
Adreça electrònica: clubnatacio@amartorell.com

Sembla que finalment s'ha acomplert l'arribada del somni i de l'esperança de la gran majoria d'europeus i del món occidental: Obama ha guanyat les eleccions americanes. El desitjàvem més des d'aquí que no pas al seu país, els Estats Units. Però sembla que ciutadans europeus i americans ens hem posat d'acord.
I tot plegat significa que ha arribat el final de l'època neoconservadora i econòmicament neoliberal. Amb una crisi galopant s'imposen les polítiques més socials i la vigilància del lliure começ que, després de 27 anys -amb l'arribada de l'ultra liberal president nordamericà Ronald Reagan- s'ha demostrat nefasta.
Ara caldrà que Barack Obama i el seu equip tinguin molta cura per redreçar el que uns altres han torçat. Per tornar la confiança i el benestar a les classes mitjanes americanes (i de retruc, les europees) caldrà deixar de basar tant l'economia mundial en la pura especulació del mercat financer.
També en la política internacional Obama té molta feina. Haurà de desfer tot l'embolic al Pròxim i al Mitjà Orient, una zona desestabilitzada i desestabilitzadora que mereix trobar la tranquil·litat i el creixement. Potser en aquest sentit hi podrem fer coses des de Catalunya i Barcelona, amb la seu de la Unió Pel Mediterrani. En educació, el guanyador demòcrata dels comicis americans té el repte de poder donar garanties als alumnes més desfavorits i, per tant, als 100 milions de  minories ètniques.
Per la banda de la sanitat, Obama tampoc ho té fàcil. La dificultat raurà en com s'articula una sanitat pública més àmplia que la ínfima que hi ha ara amb una sanitat privada.
Per no oblidar que els afroamericans esperen d'Obama que sigui el seu salvador, el seu heroi, i que els blancs supremacistes no li posaran fàcil les coses.
En definitiva, Obama i el seu equip hauran de ser molt audaços, tenir paciència i ser una pinya per superar totes les dificultats que arriben ara. El que li ve ara, potser no s'ho imagina. Felicitats, Barack Obama, però... Ja t'ho has pensat bé?

L’associació de suport a afectades pel càncer de mama, Ariadna, va néixer fa onze anys amb l’objectiu d’ajudar psicològicament les persones que han passat per aquesta malaltia. Aquesta entitat es va formar per iniciativa d’una afectada de càncer de mama, Carmen Gómez Nieto. Avui, la presidenta d’Ariadna, Isabel Molina, destaca que “és una associació de suport psicològic i no pas d’assessorament mèdic en sí”.

I és que passar per un tràngol com aquest és molt complicat psicològicament, com diu Molina: “Et trobes que se t’acaba el món, no penses en l’endemà. Tens por, et trobes limitada. L’afectada té molts cops la sensació que sempre estarà malalta, encara que l’hagin operat. I la sexualitat ja no és la mateixa perquè perds l’apetit sexual. I això ho acusen les parelles, ja que de vegades l’home no ho entén”.

Isabel Molina diu que per superar aquest estat l’associació té psicòlegs, organitza un cop al mes conferències amb experts en el tema, a més de fer teràpies de grup, com la que ha de començar partir del 7 de novembre. “El fet de compartir els sentiments amb altres afectats i treure’t de sobre les emocions dolentes ajuda molt”, afirma sobre les teràpies de grup la presidenta d’Ariadna .

Isabel Molina remarca que “no està superat fins que no parles del tema sense cap mena de vergonya i et treus així la por”. “Un cop arribes en aquest punt, tens ganes d’ajudar els altres”, sentencia. Tot i això, Molina assegura que “si un dia tens ganes de plorar, s’ha de plorar”.

Ariadna organitza també altres activitats de suport, com ara diversos tallers de pintura, labors, ioga, tai-chi, manualitats, punt de mitja o català oral.

A més, l’entitat organitza diverses trobades durant l’any: una calçotada a principis d’any, un dinar al maig, una paella popular al setembre i un sopar de Nadal. Els diners que recapten els destinen cada any a un centre d’investigació sobre el càncer de mama. Aquest any, el beneficiari serà la Vall d’Hebron.

Dades de l'entitat

Nom de la fundació: Ariadna

Any de fundació: 1997

Nombre de socis: 195

Adreça: Anselm Clavé, 175, entresòl 3a, 08640, Olesa de Montserrat

Telèfon: 93 778 47 08

Adreça electrònica: ariadna@associacio.e.telefonica.net

A finals de la setmana passada només es parlava del llibre sobre la reina d'Espanya, na Sofia. Tots sabem què és el que es va publicar. I des d'Izquierda Unida es va demanar que la monarca rectifiqués. I des la Zarzuela es vanegar tot el que s'havia publicat, cosa que no és creíble.
Primer de tot, com és possible que algú -una entita, partiti polític o persona- demani a una altra persona que es retracti sobre coses que de veritat pensa? El que hauria d'haver fet IU i alguns altres partit polítics era dir que era una cosa que ja se sabia però que mai s'havia dit tan alt i tan clar. Segonament, s'hauria d'haver plantejat un cop més l'anacronisme d'una institució tan classista i sovint absolutista. A més, hauríen d'haver encetat un debat sobre si cal deposar la monarquia i convertir el país en una república.
I a banda, però que us esperàveu? Que la reina fos d'esquesrres? Que una persona a qui un dictador li va fer un contracte vitalici per ser la consort d'un altre contractat vitalici que ha de vetllar per la bona salut dels feixistes tindrà idees mínimament centristes? Personalment, no em va extranyar gens que la ciutadana Sofia pensi tot el que s'ha publicat. El que no em va semblar normal és tota la gent que creia que la reina és una persona oberta. En fi, cal que digui res més?

A partir d'avui, cada setmana publicaré un reportatge sobre una entitat del Baix Llobregat Nord, ja sigui social, cultural, esportiva o del que sigui. Començo amb l'ADF El Roreu Vell.

La defensa dels nostres boscos
L’ADF El Roure de Martorell és una entitat que es va establir en aquest municipi fa un parell d’anys, malgrat que encara no hi té local i n’utilitza un que es troba a Ullastrell, al Vallès Occidental. Es tracta d’una divisió de l’entitat –que existeix des de 1994- que cobreix també Abrera, Sant Esteve i Ullastrell. La divisió martorellenca va sorgir de dos voluntaris que van ajudar a muntar l’ADF de Montcada i Reixac i que tenien ganes de seguir amb la defensa forestal. Paral”lelament, el consistori martorellenc també estava interessat en tenir una unitat d’ADF al municipi.

Com el seu nom indica, aquest ens conformat per una dotzena de voluntaris es dedica a fer tasques de prevenció i d’extinció d’incendis forestals. “La nostra tasca diària és sortir a fer vigilància i a informar la gent quan veiem que fan alguna acció perillosa o prohibida”, diu el coordinador de l’àrea de Martorell, Ferran Tortajada.

En cas de tenir un incendi forestal, Tortajada explica què fan: “Si veiem una columna de fum, el primer que fem és comunicar-ho als Bombers de la Generalitat. Llavors, comencem a preparar-ho tot per fer d’auxiliars dels bombers. A més, com que nosaltres portem vehicles més lleugers que ells – tot terrenys- de vegades arribem més a prop al foc i ells tenen més dificultats per arribar-hi”.

Una altra de les tasques que realitza l’ADF El Roure de Martorell és la conscienciació de la població amb activitats i xerrades que fan, sobretot als centres educatius. A banda, aquests defensors dels nostres boscos es dediquen també a repoblar zones que abans han estat devastades per les flames. “De vegades també ajudem l’Ajuntament”, afirma Tortajada, que afegeix que “durant abans de l’actuació dels diables a la Festa Major de Martorell vam remullar les zones ajardinades del recorregut i després en vam fer un seguiment”. De fet, els podrem veure l’Onze de Setembre a la penjada de senyera que es fa a la muntanya.

Durant l’hivern, l’ADF es prepara i adequa zones per a què a l’estiu sigui més difícil que s’hi produeixi un incendi.

Dades de l'associació:

Nom de l’entitat: Agrupació de Defensa Forestal El Roure de Martorell

Any de naixement: 1994

Municipis: Martorell, Abrera, Sant Esteve Sesrovires, Ullastrell

Voluntaris: 12

Adreça: C/ Serra, s/n, Ullastrell

Adreça electrònica: adf-martorell@hotmail.com

Telèfon de contacte: 679 04 21 14

No em cansaré de repetir que les eleccions nordamericanes són unes eleccions amb una marcada manca de garanties democràtiques. Malgrat que els noramericans diguin amb orgull que són una democràcia, això és una fal·làcia.ç
En què em baso per afirmar això? Doncs, principalment pel fet que gairebé sempre -i en aquestes eleccions no hi ha excepció- s'ha de triar entre dos candidats. Sí, pels votants indecisos això és molta menys feina que haver de triar entre vuit o deu candidatures. Però als Estats Units no només hi ha dues sensibilitats polítiques. N'hi ha moltes més. Però els mitjans de comunicació, conscient o inconscientment, ajuden a perpetuar el bipartidisme. Una cosa de la que els nostres veïns espanyols n'haurien de prendre nota per no fer el mateix, ja que van pel camí.
També crec que per norma general només accedeix a la presidència del govern dels americans qui té diners, poder i influència per fer-ho. Una cosa que no té perquè ser així, per exemple, a Catalunya, ja que les campanyes estan subvencionades majoritàriament per capital públic, i no per donacions d'influents i interessats rics.
A més, no pot ser que a les eleccions només s'hi presentin candidats de dretes i candidats d'ultradretes. A la comparació amb l'estat espanyol, Barack Obama és Alberto Ruiz Gallardón i John McCain és José María Aznar. Vaja, que fer arribar a senador algú de centre, de centre esquerra o de l'esquerra és com un miracle.
I la raó més important per la que dic que els Estats Units tenen un dèficit democràtic és que als anys 50 es va il·legalitzar el partit comunista, van tancar a la presó molts dels seus militants, els van deixar sense feina o els van obligar a renegar del seu partit, els seus ideals i a delatar companys. Algú podria dir que això va passar durant la Guerra Freda i que era normal que les posicions es distanciessin. El que passa és que la Guerra Freda fa molts anys que va acabar i el partit comunista d'aquest país continua il·legalitzat.
Podria parlar de les manegades internacionals que provoquen a l'ONU, en els països del Pròxim Orient o on ha calgut, on s'han passat, a banda del  Dret Internacional pel folre dels calçotets, qualsevol dret humà o democràtic.
Malgrat tot, aquestes eleccions que s'acosten a Can Ianqui són molt importants. Primer, perquè és un país que continua tenint molta influència. Després, perquè un canvi podria significar la fi -o, com a mínim, una relaxació- de conflictes internacionals oberts. Si no hi ha canvi, aquestes tensions seran encara més grans. I, finalment, perquè Obama no és blanc, i això significa una normalització en la societat americana que pot fer que hi hagi més obertura d'idees en altres camps socials, com ara la llibertat sexual, per enumerar-ne només una.
Per tant, americans demòcrates, aneu a votar!

Aquests dies tothom es posa les mans al cap quan es comenta la notícia que José Luis Rodríguez Zapatero, el president del govern espanyol, no podrà anar a la cimera dels G-20 convocada pels Estats Units arran de la crisi financera mundial.
A banda de consideracions sobre la crisi, del perquè o del com, o de jutjar si és just o no que l'hagin vetat en aquesta reunió, hi ha una cosa de la que n'hem d'estar una mica satisfets tots els catalans.
Als successius governs de Catalunya que hi ha hagut des de la reinstauració de la democràcia els han fet coses similars. Des de Jordi Pujol a José Montilla, passant, evidentment per Pasqual Maragall. Tot ells han anat sempre a Madrid a demanar diners - ja sigui directament o per mitjà d'un nou Estatut o unes negociacions sobre el finançament de la nostra terra- i sempre els han donat l'esquena i se n'han rigut. Tot això ho han fet almenys tres presidents (Ometo Suárez): Felipe Gonzélez, José María Aznar i, més recentment, José Luis Rodríguez Zapatero.Ho han fet sense donar explicacions o amb excuses de sopar de duro.
Doncs bé, ara que tastin una mica de la seva pròpia medicina. Ja li està bé a en Zapatero i el seu govern. Vejam si d'aquesta manera es senten una mica com ens sentim els catalans quan anem a pidolar una cosa que és nostra ja no perquè ho diem, sinó perquè tant ells com nosaltres hem pactat que sigui així.
De totes maneres, s'hi vagi o no a la cimera, em ve al cap una reflexió. Voleu dir que realment els 20 països solucionaran res per a les classes mitjanes i baixes? Crec que a la cimera només es solucionaran els diners de quatre persones o empreses que estan podrits de diners i a qui la crisi real (no la financera, sinó la del carrer) no els afectarà per a res.

Hola!
Aquest post és per dir-vos que a la vostra dreta, a l'apartat d'àlbums de foto, hi ha tres nous àlbums. Són dels concerts del 2 d'agost a La Vansa i Fórnols, a l'Alt Urgell, del 14 d'agost a Martorell, per la Festa Major, i del 10 de setembre, del miniacústic que vam oferir per a TV10, de Sant Esteve Sesrovires, al Baix Llobregat. En dos dels àlbums hi surt ja el quart (i nou) membre del grup, la Mercè Subirachs.
Per cert, que el disc va prenent forma i crec que aviat el podreu escoltar i comprar.
Salut!

Fa dies que es va parlant de la reforma del codi civil català. Pel que fa a les adopcions, volen incloure la obligatorietat dels pares adoptius de dir als seus fills adoptats que ho són abans del 12 anys. Trobo que aquesta mesura seria entrar en un terreny privat en el que un govern no s'hi hauria de posar mai. No és que no ho trobi bé que els pares diguin als seus fills que són adoptats, sinó que considero que no s'ha de fer una llei perquè ho facin.
És un simple tema de sentit comú i d'ètica el fer de confesar-li la seva condició a un fill adoptat. Ahir entrevistava un adoptat ja gran que ho va saber als nou anys, que ho era. I ell em feia una reflexió. I si el nen no és prou madur per entendre-ho als 12 i necessita que li ho diguin als 15? Cada nen, com cada persona, és un món i, per tant, cadascú s'ho prendrà d'una manera diferent.
L'altre tema és el d'haver-se de repartir les tasques amb la parella, per llei (sí, ja sé que si s'aprova això no serà penat, sinó que es faria servir en casos de separacions i divorcis). Una altra intromissió en la vida privada. No es tracta de posar-ho en un paper anomenat llei, sinó que es tracta de lògica, de sentit comú i que els homes entenguem que l'era en què dominàvem la Terra en solitari ha acabat i que ara ho hem de compartir amb les dones. I això implica compartir-ho tot, per bé i per mal.
Ahir, també, entrevistant la gent al carrer sobre aquest darrer tema, la sensació era que la principal obsessió de la població ara és la crisi. I molts contestaven que el que han de fer els governs -el d'aquí i el del costat- és tenir cura que la crisi no afecti les classes més humils de la societat i deixar-se estar de romanços i lleis absurdes.
Vaja, entenc que ho diguin, però jo he de dir dues coses.
La primera és que els governs han de fer lleis i adoptar mesures tant per la crisi com per a altres àmbits de la societat. Seria injust pensar que només perquè hi hagi crisi s'hagin d'aturar totes les coses que no siguin economia. I la cultura? I els delinqüents? Què passa, que en èpoques de crisi no roben o no maten?
La segona, tot i que no en volia parlar, va enllaçada amb la crisi. Tanta por han agafat els financers i els del ram de l'economia que ens han convençut als periodistes que és una gran crisi. I nosaltres no parem de parlar-ne a totes hores. I la societat s'ha acollonit amb la crisi. I dins la societat hi ha inversors que han invertit menys i les empreses financeres ho han notat. El peix que es mossega la cua, vaja.
Seria absurd dir que no hi ha crisi. Però no és una depressió com la del 1929. La superarem. Hi ha diverses fórmules. Primer cal ser optimistes i continuar fent les coses que fèiem, si és que no ens hem quedat senses feina, per exemple. Actuar normal. Segon, tornar a ser optimistes. Aquest cop davant d'amics, familiars i coneguts. Així els contagiarem l'optimisme. Tercer: que els bancs ensenyin les cartes i diguin quants actius tòxics tenen. D'aquesta manera s'acabaria la crisi de confiança entre ells, ja que el que no té actius tòxics (o en té menys) continuarà endavant i li deixaran el diner a un euríbor més baix, cosa que ens beneficiarà a tots. Quart: cal que l'estat vigili més els Ajuntaments. Per què? Perquè no torni a passar que polítics més o menys corruptes qualifiquin a tort i a dret terrenys com a edificables, facin malbé la poca natura que tenim i, de passada, facin pujar tant els preu dels habitatges que els nostres rebesnéts hagin de pagar una hipoteca per una cosa que existirà.
Malgrat tot, continuo confiant en la humanitat.